L’aeroport de Heathrow és un dels poc llocs d'Anglaterra on pots estar segur que veuràs armes. Les porten policies vestits amb camisa de màniga curta i armilla antibales negra, en estat d’alerta permanent buscant terroristes a punt de fer explotar la botiga de Tie Rack. No crec que em vinguin a dir res, però si ho fan els diré la veritat. Els diré què hi faig, aquí. Tinc la intenció de quedar-me a l’aeroport fins que vegi algun conegut. (...)

Per a sorpresa meva, espero trenta nou minutes sense veure cap conegut. Cap ni un. I tampoc ningú no em coneix a mi. Sóc tan anònim com els xofers que porten els típics cartells amb noms (alguns cognoms sí que els conec), llevat que ells van més ben vestits que jo. D’ençà dels nens, qualsevol cosa que em poso sembla un pijama. Abrics, camises, samarretes, texans, vestits... Ben bé com si encara portés el pijama posat. (...)

Em sento a mi mateix pensant en tota la gent que conec, que m’han deixat plantat a l’aeroport un dimarts al matí, què no han agafat l’avió cap alguna ciutat europea d’aquelles amb tant de glamour. Els meus antics companys a l’empresa d’assegurances deuen estar encara clavats als seus despatxos, com sempre vaig dir que estarien quan jo encara hi era, també, perdent el temps, incapaç de situar-me mentre l'Ally anava progressant, aconseguint el seu títol universitari i la seva primera feina de recerca a la Universitat de Reading, la seva primera promoció.

Els nostres amics més recents, tots amb feines serioses i que per tant jo mig esperava veure per aquí en qualsevol moment, em diuen que tenir cura de la llar és una ocupació perfectament digna per a un home, valenta, fins i tot; que quedar-se a casa amb els nens fa molt home. Aquests amics nostres són principalment amics de l’Ally. Jo ja no conec ningú. Lluny dels nens i amb els avions passant per sobre el meu cap, m’escolto els pensaments i sento els d’un ploramiques. Això no és el que esperava sentir.

Començo a plorar. Sense fer ganyotes, sense gemegar. Només deixant relliscar les llàgrimes per les meves galtes, en silenci. No vull que ningú em veig plorant. No sóc de la mena de persones que s’ensorren a l’Aeroport de Heathrow un dijous qualsevol al matí. Gestiono casa nostra de manera impecable, com si fos una empresa. És una feina seriosa. Tinc fulls de càlcul per a controlar l‘estat de les bosses de l’aspiradora i fulls impresos amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. No sóc jo mateix, aquest matí. No sé qui sóc.

L’aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d’Anglaterra on pots estar segur que veuràs una pistola. Aquestes pistoles les porten els policies amb camises de màniga curta i armilles antibales de color negre, un avís per als terroristes a punt de fer saltar la botiga Tie-Rack. No és molt probable que es dirigeixin a mi directament, però, si ho fan, els diré la veritat. Deixaré clars els meus objectius. Vull estar a l’aeroport de Heathrow fins que vegi algú que conec. (...)

Sorprenentment, espero durant trenta-nou minuts i no veig ningú que conegui. Ningú, i ningú no em coneix. Sóc tan anònim com els xofers amb els seus cartells amb noms (conec alguns cognoms), si no fos perquè van millor vestits. Des que van arribar els nens, qualsevol cosa que em poso sembla un pijama. Abrics, camises, samarretes, texans, vestits; tot com un pijama fet servir. (...)

Em sento pensant en tota la gent que conec que m’ha decebut per no haver sortit aviat un dimarts pel matí amb destinacions europees plenes de glamur. Els meus antics col•legues de l’oficina d’assegurances encara deuen estar enganxats a les seves taules de treball, tal i com jo sempre havia pensat, quan jo hi estava enganxat, també, perdent el temps i incapaç d'establir-me mentre l'Ally seguia progressant, treient-se la llicenciatura i les seves primeres pràctiques acadèmiques a la Universitat de Reading, el seu primer ascens.

Els nostres amics més recents, ja d’adults, amb treballs seriosos, pel qual mig espero veure’ls ara en qualsevol moment, em diuen que encarregar-se de la llar és una ocupació perfectament decent per a un home, inclús valenta; sí, és masculí quedar-se a casa amb els nens. Aquests amics nostres són principalment amics de l’Ally. Sembla que jo ja no conec a ningú, i lluny dels nens i dels avions que em sobrevolen, sentint el que penso, sento els pensaments d’un gemegós. Això no és el que esperava sentir.

Començo a plorar, sense ganyotes ni sanglots, només amb grans llàgrimes silencioses que rodolen per les meves galtes. No vull que ningú que conegui em vegi plorant, perquè no sóc el tipus de persona que té un atac de nervis a l’aeroport de Heathrow qualsevol dimarts pel matí. Porto la casa de manera impecable, com si fos un negoci. És un treball important. Tinc fulls de càlcul per controlar l’estat de la bossa de l’aspiradora i papers amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. No sóc jo, aquest matí. No sé qui sóc.

L'aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d'Anglaterra on pots estar segur que veuràs pistoles. Les pistoles les duen uns policies vestits amb camisa de màniga curta i armilles negres antibales, que vigilen per si algun terrorista estigués a punt de fer volar la botiga de Tie-Rack pels aires. No és probable que se m'enfrontin directament, però si ho fan els diré la veritat. Els explicaré què penso fer. Tinc intenció d'estar-me a l'aeroport de Heathrow fins que vegi algú conegut. (...)

Sorprenentment, espero trenta-nou minuts i no veig ni una sola persona coneguda. Ningú, i ningú no em coneix. Sóc tan anònim com els xofers amb les seves targetes identificatives universals (conec alguns sobrenoms), però els xofers van més ben vestits. Des que era petit, tot el que porto sembla un pijama. Abrics, camises, samarretes, texans, vestits; com pijames amb els quals hagués dormit. (...)

Em sento a mi mateix pensant en tota la gent que conec que m'ha fallat no marxant a primera hora d'un dimarts al matí cap a sofisticades destinacions europees. Els meus antics col•legues del despatx d'assegurances encara deuen estar enganxats a les seves taules, com sempre havia dit que estarien quan jo també hi estava enganxat, malgastant el meu temps i sense poder-me establir mentre l'Ally tirava endavant amb pas segur, traient-se el doctorat i la primera beca de recerca a la universitat de Reading, el primer ascens.

Els nostres amics adults més recents, que tenen feines serioses i als quals, per tant, gairebé espero veure en qualsevol moment, em diuen que tenir cura de la llar és una ocupació perfectament decent per a un home, fins i tot valenta, sí, és viril quedar-se a casa amb els fills. Aquests amics nostres són fonamentalment amics de l'Ally. Em sembla que ja no conec ningú, i lluny dels fills i dels avions que van i venen, sentint-me pensar, sento els pensaments d'un gemegaire. No és pas això el que esperava sentir.

Em poso a plorar, sense fer ganyotes ni sanglotar, només grosses llàgrimes silencioses que em baixen galtes avall. No vull que cap conegut em vegi plorar, perquè no sóc la mena de persona que pateix un atac de nervis a l'aeroport de Heathrow qualsevol dimarts al matí. Porto la casa impecablement, com si fos un negoci. És una feina seriosa. Tinc fulles de càlcul per a vigilar la situació de les bosses de l'aspirador i etiquetes impreses amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. Aquest matí no sóc jo mateix. No sé qui sóc.

L’aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d’Anglaterra on es pot estar segur de veure armes, a mans de policies amb samarretes de màniga curta i armilles antibales negres, una alerta per als terroristes que estiguin a punt de fer esclatar Tie-Rack. És poc provable que se m’enfrontin directament, però si ho fessin, els diria la veritat. Els indicaria què hi faig allí. Penso quedar-me a l’aeroport de Heathrow fins que trobi algú que conegui. (...)
Sorprenentment, després de trenta-nou minuts d’espera, no veig ningú que conegui. Ni un, i ningú no em coneix a mi. Sóc tan anònim com els conductors amb targetes d’identificació universals (reconec alguns cognoms), si no fos que ells van més ben vestits. Des de l’arribada de la quitxalla, dugui el que dugui sembla que porti un pijama: abrics, camises, samarretes, texans, vestits; tot plegat em queda com un pijama utilitzat. (...)
Penso en veu alta en tota la gent que m’ha defraudat per no agafar un avió a primera hora d’un matí de dimarts cap a alguna capital europea amb glamur. Els meus antics col•legues de la corredoria d’assegurances encara deuen estar enganxats a les seves taules, tal com jo sempre havia dit quan també hi estava enganxat, perdent el temps, incapaç d’assentar-me mentre l’Ally avançava amb pas ferm, obtenia el seu doctorat i la seva primera beca d’investigació a la Universitat de Reading en la seva primera promoció.
Els nostres amics que han madurat fa poc, que tenen feines serioses i a qui espero veure d’un moment a l’altre, em diuen que cuidar la llar és una feina ben decent per a un home, que és valent i fins i tot masculí quedar-se a casa amb la canalla. Els nostres amics són principalment amics de l’Ally. Crec que ja no conec ningú i aquí, lluny de la quitxalla i dels avions, pensant en veu alta, sento els pensaments d’un ploramiques. Això no és el que esperava sentir.
Començo a plorar, no a fer ganyotes o a somicar; em comencen a caure unes llàgrimes grans i silencioses galtes avall. No vull que ningú que conegui em vegi plorant, perquè no sóc el tipus de persona que es desmunta enmig de l’aeroport de Heathrow un dimarts al matí qualsevol. Duc la casa fantàsticament, com si fos un negoci. És una feina seriosa. Tinc fulls de càlcul per controlar l’estat de la bossa de l’aspirador i llistes amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. Aquest matí, no sóc jo. No sé qui sóc.

L’Aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d’Anglaterra on es pot estar segur de veure un arma. Aquestes armes les porten els policies, amb camises de màniga curta i armilles antibales negres, a l’aguait de terroristes a punt de fer volar pels aires la botiga Tie-Rack. És improbable que se m’encarin directament, però si ho fan els diré la veritat. Els diré a quin negoci em dedico. Estic pensant de quedar-me a l’Aeroport de Heathrow fins que vegi algú que conec. (...)

Estic sorprès. Després d’haver esperat trenta nou minuts no he vist ni una persona coneguda. Ni una, i ningú no em coneix a mi. Sóc tan anònim com els xofers amb aquells cartells amb noms, d’ús universal (alguns dels cognoms els conec), només que els xofers van més ben vestits. Des que era petit, qualsevol cosa que em posi sembla un pijama. Abrics, camises, camisetes, texans, vestits; són com pijames de carrer. (...)

Em sento pensant en tota aquella gent que conec que m’han deixat tirat no marxant d’hora un dimarts al matí cap a destinacions europees de moda. Els col•legues antics de l’agència d’assegurances encara deuen estar clavats als escriptoris, tal com sempre deia que ho estarien, quan jo mateix estava clavat allà, perdent el temps i incapaç d’establir-me, mentre l’Ally no parava d’anar endavant, aconseguia el doctorat i la primera beca per a investigació a la Universitat de Reading , la seva primera promoció.

Els nostres amics adults més nous, que tenen feines serioses i que, per tant, gairebé espero veure aquí d’un moment a l’altre, em diuen que les feines domèstiques són una ocupació totalment correcta per a un home, fins i tot valenta, sí, viril quedar-se a casa amb els nens. Aquests amics nostres són principalment amics de l’Ally. Sembla que ja no conec ningú, i lluny dels nens i dels avions que passen per allà dalt, sentint els meus pensaments, sento els pensaments d’un gemegaire. Això no és el que volia sentir.

Començo a plorar, sense ganyotes ni sanglots, només llàgrimes grosses i silents que em cauen galtes avall. No vull que em vegi ningú conegut plorant, perquè no sóc la mena de persona que es desgavella a l’Aeroport de Heathrow un dimarts qualsevol al matí. Porto la casa de manera impecable, com portaria un negoci. És una feina seriosa. Tinc fulls de càlcul per controlar la situació de la bossa de l’aspiradora i impressions amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. No sóc el de sempre aquest matí. No sé qui sóc.