ProZ.com translation contests »
1st Annual ProZ.com Translation Contest: "Awakening" » English to Catalan » Entry by Silvia Vallejo

Source text in English

Translation by Silvia Vallejo (#7909)

Heathrow Airport is one of the few places in England you can be sure of seeing a gun. These guns are carried by policemen in short-sleeved shirts and black flak-jackets, alert for terrorists about to blow up Tie-Rack. They are unlikely to confront me directly, but if they do I shall tell them the truth. I shall state my business. I’m planning to stop at Heathrow Airport until I see someone I know. (...)

Astonishingly, I wait for thirty-nine minutes and don’t see one person I know. Not one, and no-one knows me. I’m as anonymous as the drivers with their universal name-cards (some surnames I know), except the drivers are better dressed. Since the kids, whatever I wear looks like pyjamas. Coats, shirts, T-shirts, jeans, suits; like slept-in pyjamas. (...)

I hear myself thinking about all the people I know who have let me down by not leaving early on a Tuesday morning for glamorous European destinations. My former colleagues from the insurance office must still be stuck at their desks, like I always said they would be, when I was stuck there too, wasting my time and unable to settle while Ally moved steadily onward, getting her PhD and her first research fellowship at Reading University, her first promotion.

Our more recent grown-up friends, who have serious jobs and who therefore I half expect to be seeing any moment now, tell me that home-making is a perfectly decent occupation for a man, courageous even, yes, manly to stay at home with the kids. These friends of ours are primarily Ally’s friends. I don’t seem to know anyone anymore, and away from the children and the overhead planes, hearing myself think, I hear the thoughts of a whinger. This is not what I had been hoping to hear.

I start crying, not grimacing or sobbing, just big silent tears rolling down my cheeks. I don’t want anyone I know to see me crying, because I’m not the kind of person who cracks up at Heathrow airport some nothing Tuesday morning. I manage our house impeccably, like a business. It’s a serious job. I have spreadsheets to monitor the hoover-bag situation and colour-coded print-outs about the ethical consequences of nappies. I am not myself this morning. I don’t know who I am.
L’aeroport de Heathrow és un dels pocs llocs d’Anglaterra on pots estar segur que veuràs una pistola. Aquestes pistoles les porten els policies amb camises de màniga curta i armilles antibales de color negre, un avís per als terroristes a punt de fer saltar la botiga Tie-Rack. No és molt probable que es dirigeixin a mi directament, però, si ho fan, els diré la veritat. Deixaré clars els meus objectius. Vull estar a l’aeroport de Heathrow fins que vegi algú que conec. (...)

Sorprenentment, espero durant trenta-nou minuts i no veig ningú que conegui. Ningú, i ningú no em coneix. Sóc tan anònim com els xofers amb els seus cartells amb noms (conec alguns cognoms), si no fos perquè van millor vestits. Des que van arribar els nens, qualsevol cosa que em poso sembla un pijama. Abrics, camises, samarretes, texans, vestits; tot com un pijama fet servir. (...)

Em sento pensant en tota la gent que conec que m’ha decebut per no haver sortit aviat un dimarts pel matí amb destinacions europees plenes de glamur. Els meus antics col•legues de l’oficina d’assegurances encara deuen estar enganxats a les seves taules de treball, tal i com jo sempre havia pensat, quan jo hi estava enganxat, també, perdent el temps i incapaç d'establir-me mentre l'Ally seguia progressant, treient-se la llicenciatura i les seves primeres pràctiques acadèmiques a la Universitat de Reading, el seu primer ascens.

Els nostres amics més recents, ja d’adults, amb treballs seriosos, pel qual mig espero veure’ls ara en qualsevol moment, em diuen que encarregar-se de la llar és una ocupació perfectament decent per a un home, inclús valenta; sí, és masculí quedar-se a casa amb els nens. Aquests amics nostres són principalment amics de l’Ally. Sembla que jo ja no conec a ningú, i lluny dels nens i dels avions que em sobrevolen, sentint el que penso, sento els pensaments d’un gemegós. Això no és el que esperava sentir.

Començo a plorar, sense ganyotes ni sanglots, només amb grans llàgrimes silencioses que rodolen per les meves galtes. No vull que ningú que conegui em vegi plorant, perquè no sóc el tipus de persona que té un atac de nervis a l’aeroport de Heathrow qualsevol dimarts pel matí. Porto la casa de manera impecable, com si fos un negoci. És un treball important. Tinc fulls de càlcul per controlar l’estat de la bossa de l’aspiradora i papers amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. No sóc jo, aquest matí. No sé qui sóc.