Fou talment un ram de follia. Érem a la plaça de la Universitat, quatre companys, avorrits dels estudis, quinze o vint dies abans dels odiosos exàmens de juny. Feia un matí de glòria, amb el cel blau, sense un núvol. I la claror lluent del sol assenyalava que els dies incerts de la primavera mediterrània s’havien acabat, i la serralada veïna, a les envistes del Corpus, ja devia estar clapejada per la primera ginesta. Els quatre tristos companys, però, arrecerats a l’ombra del quiosc, sota les palmeres, fent temps entre classe i classe, restàvem mústecs i capcots. Una secreta angúnia ens rosegava dia i nit, com un cranc, i el termini inexorable dels estudis oficials no ens deixava fruir d'aquell lluminós i enorme trasbals de la naturalesa, que bategava en l'aire, embellia encara més les modistetes volanderes i feia cantar els ocells i badar-se les flors. Només de pensar que havia de tornar a comparèixer, com un condemnat a mort, davant el sinistre doctor Estanyol, catedràtic de Dret Canònic, a mi l'ànima em queia als peus –i el mos de pa amb botifarra, que anava menjant, se m'ennuegava.
De sobte, un diable (o un àngel, aneu a saber!) passà per l'aire de la plaça, damunt els nostres caps abatuts, i a mi em tocà amb la punta de l'ala. Perquè, sense com va ni quant costa, vaig dir aquestes tres paraules:
–I si fugíssim?
Jo mateix em quedava espantat. Però els meus companys, redreçant-se ensems, exclamaren a l'una:
–Va!
–Fem-ho!...
–Vinga!...
I, tot seguit, se'ns presentà una greu incògnita. Els tres mateixos demanaren:
–Però...
–On...
El geni misteriós que m’inspirava degué fregar-me altre cop, perquè jo, resoltament, responia:
–A París!
Mai un nom sol no ha tingut tant de prestigi. Només de sentir-lo, als meus companys se’ls encenia una flameta als ulls. I tots quatre, alçant l’esguard al cel, per entre les blanes palmeres, somrèiem devers una llunyania de somni, l’apoteosi del món on havíem nascut. París: ¿seria possible d’anar-hi?